 |
| A Mateu Matas, Xurí, Maribel Servera i Joan Llodrà, arran d’una conversa de cafè postglosada Advertiment: aquest post pot ferir la sensibilitat d’alguns lectors pel seu alt contingut de toxines lingüístiques. |
Un dels aspectes de la gramàtica catalana que més m’apassiona són els contactes vocàlics. Explicant a alumnes d’ESO l’accentuació hom comprèn que hi ha alguna cosa que no s’ajusta al sistema de combinacions vocàliques de la pronúncia actual. Així, els alumnes aprenen que paraules com HISTÒRIA o CIÈNCIA s’accentuen, però ho fan d’esma, sense comprendre exactament per què les vocals I i A s’han de separar.
La gramàtica estableix que una consonant feble (I o U) seguida d’una consonat forta (A, E. O) no formen diftong, ergo són dues síl·labes i, per tant, un hiat. En cercles d’allò que coneixem com el “català light”, n’hi deu haver molts que consideren que aquesta norma respon a un caprici de Pompeu Fabra que res té a veure amb la realitat lingüística actual. Però com sempre, aquestes tesis seran més que discutibles.
En el català de Mallorca d’avui, el hiat en els contactes de FEBLE+FORTA s’ha conservat de manera residual i molt sovint gens sistemàtica. Em remet a algunes anècdotes i vivències personals per refrendar-ho. Un dia, fent un dictat a classe va sortir la paraula ANCIANS. Jo, ortodox com som en aquesta qüestió, la vaig pronunciar tot remarcant el hiat. Un percentatge elevat dels alumnes escrigué ENCIAMS. Conclusió: ANCIANS és una paraula d’un registre més culte, introduïda per via llibresca, poc habitual en el llenguatge de cada dia, i per tant és pronunciada amb l’extern diftong. ENCIAMS és una paraula viva que molts de parlants mallorquins (gairebé tots els competents, diria jo) pronuncien amb l’adequat hiat. L’error dels meus alumnes em demostra una mínima consciència, però molt important, del fet. Els manacorins també distingim, encara que molts no se’n temin, entre el diftongat CURIÓS (com a sinònim de PECULIAR, INÈDIT, RAR) i CORIÓS (sinònim de POLIT, ENDREÇAT), on feim el hiat pertinent. El meu oncle Biel, no obstant això, deia sempre CORIÓS (“es cas coriós”, deia), en tots els sentits i amb el sistemàtic hiat. Fins i tot el barbarisme AVIÓN és pronunciat per la majoria aclaparadora de mallorquins amb un hiat com una casa de pagès. Quan trobam presència del so R o RR el hiat és naturalíssim en la nostra prosòdia: RIERA, PRIOR, CRIAT, TRIAR…). Sembla, també, que les labiodentals (V i F) ofereixen resistència al canvi i en són bons exemples paraules com CONFIAR, ENVIAR, AVIAT…
En canvi, sense tenir cap estudi de camp elaborat, puc dir que la majoria aclaparadora de mallorquins competents en la nostra llengua diftonguen gairebé sempre la combinació IO, i molt més encara si aquesta es troba a final de mot (TELEVISIÓ, COMPRENSIÓ, IL·LUSIÓ…). És curiós, però, que aquesta diftongació queda estroncada si ha de menar al monosíl·lab: TIÓ, GUIÓ o el barbarisme per acomiadar-se DIÓS. És interessant significar que entre els més joves s’ha fet freqüent l’expressió DIÓS per expressar sorpresa o admiració. En aquest cas, atès que es tracta d’una expressió espanyolitzant i moderníssima, el mot és pronunciat amb un postís diftong.
D’altra banda, són molts els qui ja han començat a diftongar en situacions estranyes fins ara, com per exemple en casos com el de CULLERA, on el residu de la iodització salvava clarament el hiat, i en canvi avui hi ha un percentatge important de gent que ho pronuncia amb diftong.
Alguns pensareu que es tracta d’una qüestió banal o de poca importància. Però us errareu. Sabeu que d’un temps ençà la poesia oral improvisada ha pres una volada fora mida en el nostre redol i consider cabdal afrontar aquesta qúestió amb rigor. Quants de versos escrits o dits fins ara tendrien sis síl·labes si diftongàssim el contacte FEBLE+FORTA? Em ve al cap un vers de Bernat Nadal cantat pels mítics Espiral d’embulls: “Cauen tempestes, canvien generacions”, on Joan Miquel Artigues cantava clarament GE-NE-RA-CI-ONS. Cercau la cançó i ho veureu. A La mort de na Margalida tots coneixeu aquells versos que diuen: “Oh punyalada més forta / no la rep cap cristià”. El CRIS-TI-À final conté un hiat, perquè si no fos així l’heptasíl·lab no sortiria. I encara més, en la mateixa cançó, el tràgic “Adiós Margalideta, Margalideta adiós” tampoc no trauria bé els comptes si no separàs en tres síl·labes el comiat interferit: A-DI-ÓS. Per tant, com han de cantar els nostres glosadors d’avui? Ajustant-se a la gramàtica, a la tradició, al parlar d’avui?
Us reproduesc aquí una de les darreres gloses de Maribel Servera, on veureu que tots els contactes de I+O són diftongats:
La glosa és magma, volcà,
per la urgència i per la força,
perquè travessa l’escorça
i res la pot aturar.
La poesia és la mar
per bellesa i extensió.
Perquè té vida interior
i és profunda, i abstracta.
Preparats, doncs, que dissabte
la mar entra en erupció.
Com que tot això podrien semblar suposicions o manies meves, m’he decidit a fer un estudi de camp que orientàs el problema. Molts de vosaltres deveu saber que l’insigne Gabriel Barceló ha tengut cura de l’edició de l’obra completa d’Antoni Vicenç Santandreu, de Son Garbeta, un glosador llorencí que visqué entre els anys 1836 i 1907. Vol dir això que el nostre home glosà en plenitud de facultats durant la segona meitat del segle XIX i principi del XX. Les gloses de l’amo en Toni foren recollides en el seu moment per Antoni Maria Alcover, i ha estat de la plagueta escrita de puny i lletra del canonge de Santa Cirga que Barceló ha arreplegat més de tres-centes pàgines de glosats i cançons. El personatge de l’amo en Toni de Son Garbeta és interessant en tant que de la mà d’Alcover visità Barcelona i va ser admirat pels poetes de la Renaixença com a poeta pur (sense lletra, analfabet) i amb una capacitat versadora que sorprenia els catalans continentals. Pel que fa a la temàtica dels glosats, llevat de dos o tres episodis interessants, com ara l’”Escomesa als catalans”, el llibre mostra un integrisme religiós que avui ens interessa poc, per no dir una altra cosa. Sí que, però, és una font valuosíssima per valorar quin era el funcionament d’aquests contactes vocàlics ara fa cent anys. D’altra banda, crec altament probable que els versos reproduïts per Alcover són fidels als originals de l’amo en Toni, i és dubtós que Alcover es pogués entretenir a “corregir” hiats a cada vers.
Així, he llegit el llibre de dalt a baix i n’he buidat els contactes de vocal feble i vocal forta. Podeu veure els resultats d’aquesta feina en la taula adjunta que hi ha al final del post. La taula està dividida en sis columnes que agrupen totes les combinacions de FEBLE+FORTA: IA, IE, IO, UA, UE, UO. He obviat les combinacions de FEBLE+FEBLE, atès que la casuística és molt baixa. I tampoc he comptabilitzat els hiats finals de les paraules acabades en IA, atès que en el català de Mallorca s’emmudeix aquesta A final i seria un absurd fer-les entrar en aquesta estadística. Les paraules que van precedides d’un asterisc són les que contenen un diftong si volem que el vers al qual pertanyen sigui heptasíl·lab.
Entre les paraules recopilades n’hi ha moltíssimes que avui la majoria ja pronunciam, jo el primer, com a diftongs. Però en canvi n’hi ha d’altres que romanen ben vives tot mantenint el hiat (CONFIAR, DIARI, ASSACIAR, AVIAT, CRIAR, PACIÈNCIA, CORIÓS, VIDRIÓS, RABIÓS, FLABIOL) i la majoria de les combinacions en UE i UO (INFLUÈNCIA, VIOLENT).
Hi ha algun cas particular, com ara el hiat en paraules on hi hauria d’haver un diftong (LOQÜENTS). O el cas contrari, el diftong en casos en què la dièresi gràfica marca el hiat (TRAÏDOR).
Les conclusions són senzilles. De 545 contactes de FEBLE (I, U) + FORTA (A, E, O) que hi he trobat, només 29 són diftongs. La incidència diftongadora és nul·la en els casos UA, UE, UO. Els contactes IA i IE presenten una diftongació testimonial d’un 2,4 per cent en el primer cas i d’un 1,9 per cent en el segon. On més puja aquesta incidència és en el contacte IO, on se supera el 8 per cent de casos. Tanmateix, en aquesta darrera combinació trobam 252 casos de 285 on l’amo en Toni de Son Garbeta separa clarament la I de la O. La resta, podríem dir que són casos on, com a llicència mètrica, el glosador llorencí diftongava per assolir l’heptasíl·lab que cercava. Moltíssimes d’aquestes combinacions I+O, que avui diftongam alegrement, es donen a final de paraula i, àdhuc, a final de cada vers.
Arribam al final. Aquest post ha pretès mostrar que l’existència del hiat en la combinació FEBLE+FORTA no és una elucubració fanàtica ni ortodoxa sinó una realitat tangible que ha arribat, encara que sigui en forma de fòssil asistemàtic, fins als nostres dies, i de la vigència de la qual tenim claríssima constància fins a principi del segle XX (i segur que de més endavant també, si ho cercàvem). Aquí, per tant, queda obert el debat. Hem d’aprofitar el boom de la glosa improvisada per rellançar la recuperació del hiat en aquesta combinació? Dificultarà la improvisació dels glosadors el fet d’haver de pensar a cada moment en la pronúncia correcta del contacte vocàlic? Quants de peus habituals hi ha que es fan diftongant la combinació FEBLE+FORTA? S’ha de reservar la prosòdia tradicional per a la glosa escrita i s’ha de donar llibertat a la glosa improvisada? Es pot concedir la llicència de diftongar en la gairebé irrecuperable combinació IO a final de mot? Hem de passar de tot? Esper ansiós els vostres comentaris i suggeriments.
PS1. Em podeu dir friqui, però si heu llegit fins aquí, vol dir que vosaltres també ho sou.
PS2. Sobre el títol, us dic que més que els cent anys el que ha mort el hiat, i tantes altres coses, és l’espanyolització imposada, constant i progressiva de la nostra parla.
Antoni Riera
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.